Geografies més exactes (Salvador Sostres)

Abans era cada dia i per tant més fàcil, i per tant menys expectant com tot el que no ens cal fer cap esforç per gaudir-ne. No és que m'agradés, però ho havia incorporat de tal manera a la meva rutina que a penes tenia temps per a la nostàlgia que ens engrandeix els sentiments i eleva les anècdotes a categoria. Ni per a l'excitació de la vigília. D'ençà que ja vivim junts duc una vida més endreçada. És dolça la textura de les nits casolanes i decididament la prefereixo a les matinades interminables. Però quan aleshores es presenta l'ocasió d'una vetllada que pot allargar-se, i la veus allà, al fons de la setmana, pots assaborir-ne l'espera i confondre-la, l'endemà, amb l'anterior o amb la de fa una setmana. Hi ha una suprema lliçó de contenció que només s'aprèn quan els anys passen i el teu cor desbocat se sofistica, quan l'impuls deixa pas als matins, i el cos a l'ànima. El procés evolutiu es repeteix en cadascú de nosaltres i arriba el moment que deixem de caminar de quatre grapes i la nostra humanitat es posa dreta, definida i proclamada. Hi ha unes geografies íntimes, més exactes, pedres dins la pedra, petites pàtries descuidades, que sols amb el temps aprenem a estimar-les. Hi ha una manera d'aproximar-se a les coses i als altres que al començament és només depredadora i es va tornant més fonda a mesura que creixes. L'amor d'un lluç a la papillota que ha cuinat només per a tu i el resum del dia que cau de la tensió a la tendresa quan parleu al sofà o posant maquinada de roba blanca. També la nit que de tant en tant és propícia i pots compartir-la amb el teu amic perquè de veritat tens ganes i no perquè fuges de l'atroç sentir-te tan sol quan arribes a casa.

Vaig trobar aquesta petita joia ahir per la tarda, esperant unes amigues al cafè del Sol. D'entrada em vaig emocionar, perquè jo també he gaudit -crec recordar- d'aquest sentiment de perspectiva, que folra d'un teixit suau pensaments i fantasies, gestos i paraules.
Però no ens enganyem, aquest és el relat fantàstic d'un sentiment, d'El sentiment. Probablemente efímer: no sé si en Salvador sobreviurà a base de papillotes, o si no preferirà una bona costellada més endavant. I què? Com comentava ahir amb una excepcional interlocutora, som esclaus d'una presó mental que no ens permet, entre moltres altres coses, circumscriure la felicitat al curt termini ni adaptar-la a la nostra veritable identitat, si és que algú s'atura per buscar-la. Són temes complexos i la vida està pels núvols, i és tan fàcil prémer el botó del comandament a distància... Seguim intentat reproduir una suposada felicitat que ha de ser immaculada i eterna per ser. Ah!, que diu un home de pèl blanc.
La soledat és un sentiment, a voltes buscat, tot sovint patit, com l'amor, la violència, la tendresa, l'amistat o el desig. Ja va sent hora que aprenem a conviure-hi, més que res per no ser víctimes del primer lluç que passi. La soledat és el reflex de la nostra existència. Es el que rebem quan ens mirem en els miralls que ens envolten, que ens posseeixen, tot sovint equivocats. O no. És un càstig punyent que fariem bé d'aprendre a ensinistrar per poder gaudir de nosaltres, per ser, per sobreviure, individualmente; al meu parer, la única manera de poder compartir quelcom de real amb els demés, quan tenim la sort de poder fer-ho.
Finalment, Salvador, crec q ets una altra marioneta del plantejament general. Gaudeix del teu amor com un boig, que res no s'hi interposi; cuida'l, dona-ho tot, sacia't. Però observa la preparació de la papillota, amic, per no haver-ne de prescindir quan vagin mal dades.