THIS I BELIEVE
Avui no sé pas si me'n sortiré, el tema que vull tractar em supera de totes totes; ara, l'escriuré en català, no voldria pas morir sense les botes posades.
Vet aquí que uns sociòlegs han diagnosticat que els catalans ens sentim perplexos davant la nostra realitat nacional -al menys ja sabem què ens passa! Personalment, crec que les raons argüides pels comentaristes polítics (finançament, fi de la supremacia econòmica, globalització, immigració, tripartit, etc.) no són suficients per explicar el desconcert actual; o potser si, però no sense tenir en compte una dada preliminar i essencial: Jordi Pujol. Pujol va oferir un lideratge potent i aglutinador en un moment crític -i durant molts anys (massa?)-, i els catalans ens hi vam fer. El vam deixar pensar per nosaltres i no sabem qui som sense ell, per bé que seguim sent culés, tenint compte a La Caixa i peregrinant a Montserrat quan ens visita algun amic forani. Les derives del lideratge.
Tot i així, gràcies President, no és pas culpa vostra si no hem sabut fer-nos grans. Això és una democràcia i tothom podia parlar. Perquè d'això es tracta, ara: de créixer.
Però, què vol dir créixer? Des del meu punt de vista, créixer vol dir saber qui som; sabent qui som, sabrem què volem; sabent què volem podrem dotar-nos de polítiques adients; dotant-nos de polítiques adients construirem un país.
Personalment, subscric la tesi que el model autonòmic està esgotat i que només des de la sobirania podrem avançar com a societat diferenciada. Aquest estiu he llegit el llibre 2014 d'en Carod i em va arribar a l'ànima, però ara veig que només eren paraules al vent (i calerons a la butxaca, que la travessia pel desert ha estar llarga tots aquests anys). Si no, per què un Reagrupament Independentista al si d'ERC, quan el què proposen ja ho va escriure en Josep-Lluís? Val la pena que llegiu l'article de l'Avui d'ahir sobre la fusió dels crítics d'Esquerra (i també la sèrie que publica el mateix diari sobre el futur de TV3). Molt bé, "Ara és l'hora catalans!", diuen Carretero i Bertran; si, si, tirem d'èpica, senyors, però a qui va dirigit aquest missatge? Qui som els catalans?, repeteixo. Fins que no responguem aquesta pregunta no hi haurà res a fer. I fa molta por fer-la. Perquè, probablement, si no hem reaccionat davant el menyspreu espanyol d'aquests darrers temps (i de sempre), ja no ho farem mai. Em tremola el pols perquè em sento temptat d'escriure que potser Catalunya ja no existeix. És hora de preguntar-nos, sense embuts, qui som; i si som quelcom, de fer-ho valer; i si no som res, de morir amb dignitat. Estic fart de debatre'm en l'esterilitat per una almoina.
Avui no sé pas si me'n sortiré, el tema que vull tractar em supera de totes totes; ara, l'escriuré en català, no voldria pas morir sense les botes posades.
Vet aquí que uns sociòlegs han diagnosticat que els catalans ens sentim perplexos davant la nostra realitat nacional -al menys ja sabem què ens passa! Personalment, crec que les raons argüides pels comentaristes polítics (finançament, fi de la supremacia econòmica, globalització, immigració, tripartit, etc.) no són suficients per explicar el desconcert actual; o potser si, però no sense tenir en compte una dada preliminar i essencial: Jordi Pujol. Pujol va oferir un lideratge potent i aglutinador en un moment crític -i durant molts anys (massa?)-, i els catalans ens hi vam fer. El vam deixar pensar per nosaltres i no sabem qui som sense ell, per bé que seguim sent culés, tenint compte a La Caixa i peregrinant a Montserrat quan ens visita algun amic forani. Les derives del lideratge.
Tot i així, gràcies President, no és pas culpa vostra si no hem sabut fer-nos grans. Això és una democràcia i tothom podia parlar. Perquè d'això es tracta, ara: de créixer.
Però, què vol dir créixer? Des del meu punt de vista, créixer vol dir saber qui som; sabent qui som, sabrem què volem; sabent què volem podrem dotar-nos de polítiques adients; dotant-nos de polítiques adients construirem un país.
Personalment, subscric la tesi que el model autonòmic està esgotat i que només des de la sobirania podrem avançar com a societat diferenciada. Aquest estiu he llegit el llibre 2014 d'en Carod i em va arribar a l'ànima, però ara veig que només eren paraules al vent (i calerons a la butxaca, que la travessia pel desert ha estar llarga tots aquests anys). Si no, per què un Reagrupament Independentista al si d'ERC, quan el què proposen ja ho va escriure en Josep-Lluís? Val la pena que llegiu l'article de l'Avui d'ahir sobre la fusió dels crítics d'Esquerra (i també la sèrie que publica el mateix diari sobre el futur de TV3). Molt bé, "Ara és l'hora catalans!", diuen Carretero i Bertran; si, si, tirem d'èpica, senyors, però a qui va dirigit aquest missatge? Qui som els catalans?, repeteixo. Fins que no responguem aquesta pregunta no hi haurà res a fer. I fa molta por fer-la. Perquè, probablement, si no hem reaccionat davant el menyspreu espanyol d'aquests darrers temps (i de sempre), ja no ho farem mai. Em tremola el pols perquè em sento temptat d'escriure que potser Catalunya ja no existeix. És hora de preguntar-nos, sense embuts, qui som; i si som quelcom, de fer-ho valer; i si no som res, de morir amb dignitat. Estic fart de debatre'm en l'esterilitat per una almoina.
No hay comentarios:
Publicar un comentario